Hi ha pel.lícules que semblen fetes per als professors de clàssiques. No sols les típiques de peplum o les adaptacions en minisèries que utilitzem per apropar els alumnes al món clàssic, també d´altres com la Versión Browning o The Emperor´s Club.
La primera té ja uns quants anys (1994) i, com diuen els especialistes, tal vegada no ha envellit massa bé (com li passa per exemple a l´adaptació de l´obra de Robert Graves: Jo Claudi). De fet la primera vegada que la vaig vore em va agradar molt més que quan fa uns mesos la vaig visualitzar de nou. És molt lenta i respira una tragèdia continguda que no crec que arribara al públic adolescent amb qui treballem.
En canvi The Emperor´s Club (2002) crec que és molt apropiada i no sols per a reivindicar la importància de les civilitzacions grega i romana sinò també per a vore-la des del punt de vista filosòfic, humanístic i fins i tot polític. Com la vida mateixa el film és un drama on no sempre guanyen els bons, o millor dit quasi mai.
Els que finalment triomfen no són models a seguir, no mereixen confiança i utilitzen qualsevol mitjà per aconseguir el que es proposen.
Hi ha moltes situacions en la pel.lícula en les que es veu reflectit el patiment del professor d´història que viu apassionadament el que ha d´explicar i que transmet el passat convertint-lo en present (hi ha qui diu que és l´única forma perquè arribe a interessar als joves actuals).
Crec que el professor Hundert és com a la majoria ens agradaria ser: una persona que busca els valors dels personatges històrics de Grècia i Roma i que no es conforma en fer memoritzar; sinò que intenta que els alumnes aprenguen actituds morals i sàpiguen formar-se no sols per aprovar sinò per a ser més i millors persones.
Malgrat que el professor no siga el que ixca millor parat i que la pel.lícula demostre que l´honestedat no és la guia per a l´èxit, crec que el lema: Finis origine pendet és un repte per als que estem en eixe "origine" de la seua formació intel·lectual i volem que s´esforcen per aconseguir un "finis" digne i conforme a les seues possibilitats reals.
És un al.licient pensar que els alumnes de batxillerat humanístic no són els que menys preparats eixiran per a la vida, sinò tot el contrari. Estaria bé que professors i alumnes ens ho creguérem i no pensàrem en l´opció humanística com l´única viable per als alumnes que no poden agafar-ne altra. Cal donar-li dignitat a la cultura greco-llatina com a font d´allò que ens fa més persones i que mereix un esforç per part de tots: ensenyants i alumnes.
4 comentarios:
Merche em pareix molt bon post.
I com alumna estic també totalment d'acord amb les teues reflexions.
Encara que serà quan acabem de vore la pel.licula, quan et faja un millor raonament.
Un abraç.
Mónica.
Hola Merche. Soy Rafa.Personalmente, creo que la pelicula, está bien. Creo que las personas,es dificil que cambien de
caracter y hábitos de vida.Tmbién hay que puntualizar que el chico rebelde( sr.Bell), es una copia de
los estudiantes de ahora,claro que siempre estamos a tiempo de cambiar. Adiós.
Hola Merche soy el padre de Mónica y ha venido contenta con la pelicula, me la perdí en su día, pero no me la perderé ahora. Si admites una sugerencia de un filosofo frustrado, amante de Bernhard, Wittgenstein y Glenn Gould, me pareceria interesante que les añadieras en el ciclo, además de la sobrevalorada, Club de los Poetas Muertos una que me sorprendió agradablemente y cuyo hilo argumental conecta con el famoso Bartleby de Vila Matas: Descubriendo a Forrester.
Disculpa la intrusion y el atrevimiento porque estoy escribiendo esto, pese a los empujones de Mónica que no me deja teclear tranquilo.
No sé como te lo montas, pero se lo pasan bien, doy fé.
Saludos
Zelig, Leonard Zelig.
Pd.: los empujones me impiden acentuar. sorry.
Muchas gracias por el comentario. No sé por qué no ha salido publicado antes porque contesté hace un par de días. Es muy halagador que alumnos como Mónica tengan buena opinión sobre las clases.
Publicar un comentario