De vegades sembla que les coses van justament al revés del que toca o del que a ú li agradaria.
Ja fa unes quantes setmanes (tal vegada més) que s´emet un anunci televisiu que anima al València Club de Futbol i als seus seguidors. Llàstima per a ells que en lloc d´anar amunt (com diu l´anunci) cada volta estiguen més avall.
Hi ha anuncis que a l’espectador li creen certa inquietud. En aquest cas jo pense en el publicista i vull creure que no se’n va adonar del que feia o el que podia passar si la gent al veure´l feia cas de l´aforisme llatí: Verba movent, exempla trahunt (les paraules commouen, els exemples arrastren). Ja sabem que els publicistes juguen al més difícil encara: deuen sorprendre als sobresaturats espectadors i el repte és complicat. Però, ¿cal mostrar imatges de gent que invadida d´una força incontrolable “s´enlaira” damunt del que siga per a proclamar el crit de guerra de l´equip de futbol?.
És surrealista vore com una senyora de mitjana edat o un home major no dubten en pujar-se´n dalt de taules, cadires o el que vinga bé.
Després vindran dient-nos als professors que ensenyem educació a la ciutadania. La “caixa tonta” els dóna models de comportament “divertits” i transgressors, i nosaltres ho hem d´arreglar parlant del que està bé o mal.
Veus comportaments reprobables i no tens força per a denunciar-los. La gent (sobretot els joves) no veuen mal pujar-se´n dalt dels bancs o de qualsevol superfície, i a més han vist en l´anunci que ho fa tothom i per a rematar-ho també els “semidéus jugadors de futbol”.
Per no parlar de les sèries especialment “dissenyades” per als joves on es veuen reflectits en personatges i comportaments més que maleducats. Que vinga prompte l´educació per a la ciutatania i que comencen educant a les generacions dels pares i amos dels mitjans de comunicació, i després ensenyarem nosaltres si cal fer-ho als fills que venen a classe.
Ja fa unes quantes setmanes (tal vegada més) que s´emet un anunci televisiu que anima al València Club de Futbol i als seus seguidors. Llàstima per a ells que en lloc d´anar amunt (com diu l´anunci) cada volta estiguen més avall.
Hi ha anuncis que a l’espectador li creen certa inquietud. En aquest cas jo pense en el publicista i vull creure que no se’n va adonar del que feia o el que podia passar si la gent al veure´l feia cas de l´aforisme llatí: Verba movent, exempla trahunt (les paraules commouen, els exemples arrastren). Ja sabem que els publicistes juguen al més difícil encara: deuen sorprendre als sobresaturats espectadors i el repte és complicat. Però, ¿cal mostrar imatges de gent que invadida d´una força incontrolable “s´enlaira” damunt del que siga per a proclamar el crit de guerra de l´equip de futbol?.
És surrealista vore com una senyora de mitjana edat o un home major no dubten en pujar-se´n dalt de taules, cadires o el que vinga bé.
Després vindran dient-nos als professors que ensenyem educació a la ciutadania. La “caixa tonta” els dóna models de comportament “divertits” i transgressors, i nosaltres ho hem d´arreglar parlant del que està bé o mal.
Veus comportaments reprobables i no tens força per a denunciar-los. La gent (sobretot els joves) no veuen mal pujar-se´n dalt dels bancs o de qualsevol superfície, i a més han vist en l´anunci que ho fa tothom i per a rematar-ho també els “semidéus jugadors de futbol”.
Per no parlar de les sèries especialment “dissenyades” per als joves on es veuen reflectits en personatges i comportaments més que maleducats. Que vinga prompte l´educació per a la ciutatania i que comencen educant a les generacions dels pares i amos dels mitjans de comunicació, i després ensenyarem nosaltres si cal fer-ho als fills que venen a classe.
El director de l´IES Sos Baynat de Castelló s´atreveix a denunciar avui l´estat de caos i violència que es viu en el seu, fins ara, modèlic institut.
4 comentarios:
Ja fa una llarga temporada que gairebé no veig la tele. Per això he buscat en You Tube l'anunci que comentes. D'ell destacaria el gust per la verticalitat i per enfilar-se allà on siga. Si s'aconformen amb pujar en l'espai, allà ells; caldria anar amunt en drets, en cultura, en educació, en solidaritat, en defensa dels drets humans, etc.
Aquest anunci, així com les sèries de les quals parles, són un exemple d'allò de: "enseñar al que no sabe" (primera de les set obres de misericòrdia espirituals), però en sentit irònic de donar pautes per a un comportament dolent.
A mi l'educació per a la ciutadania me la va donar a casa la meua família, modesta, però honrada, inculcant-me uns valors cristians de respecte, esforç, bon comportament, austeritat, preocupació pels mes desfavorits, aprofitament de l'estudi, estalvi, etc., transmesos amb els "exempla", més que amb les "verba" d'eixe aforisme llatí, que has citat i que cada vegada em sembla més encertat.
També a mi me varen ensenyar en casa com se feien les coses i crec que es bàsic l´exemple dels pares. Pero ja sabem ara com venen a classe: quasi sense criteris d´allò que està bé o no. Sembla que s´han criat al mig de la selva i no han estat socialitzats. La tele és el model de comportament i si a més els que fan la publicitat "ensenyen" amb naturalitat el que és incívic a nosaltres només ens queda el paper de antiquats que encara creuen en els valors dels que tu parles en el comentari. (Estem venuts).
Me cuesta leer el valenciano y pido perdón por ello si repito alguna cosa de las que ya se han dicho. Me gustaría decir que en la educación una metodología que funciona es la de los modelos. Los niños y jóvenes se fijan en modelos. Los medios de comunicación son pantallas que ofrecen esos modelos a los que se acercan a ellos. Los módelos se convierten en referencias de la escala de valores de los niños y jóvenes, los comportamientos de los modelos son imitados por aquellos que tienen los sentidos puestos en el modelo, las propuestas de vida pasan por la imagen del modelo antes de ser discernidas... ¿Qué modelos se proponen desde los medios de comunicación social? Lo veremos esta noche después de la final de la copa de fútbol, siguiendo el ejemplo que ha propuesto Merche. Mañana serán modelos los que se han bañado en una determinada fuente pública sin respetar ni el espacio ni el sentido de ser algo de la comunidad, el padre que va en el autobús con su hijo de siete u ocho años a ver el partido (¿no está escolarizado? ¿no es obligatoria la educación a esa edad?) el presidente del club que dice que eso es lo más grande que le ha pasado en la vida (y su familia, y sus hijos, y su educación, y su esfuerzo de cada día...) o el obispo que es capaz de tirar la mitra para celebrarlo....Modelos que son imágenes vacías de contenido.
El modelo es que todo vale: bañarse en la fuente, saltarse todo tipo de normas, el éxito de un momento como algo definitivo, jugar con lo sagrado… Cuando se quiere recuperar el sentido, la profundidad, la norma, lo valioso, lo sagrado… las imágenes que aparecen son estas. ¿Tenemos que ser los que trabajamos en educación los que las arreglemos? ¿Se nos acusará de culpables por no poderlo hacer? El gigante quizá tenga pies de barro, pero es muy, pero que muy, grande.
Gracias por el comentario y la reflexión. El tema es tan amplío y tiene tantos ejemplos que viene muy bien que menciones los que hacen referencia precisamente a lo que es hoy el tema del día. Todo gira y se supedita al futbol. Es igual perder clases, es igual perder la compostura y ser incívico, es igual tomar en vano los objetos sagrados. Un enorme gigante sin fundamento pero como comentas muy poderoso y que nos afecta a todos, sobre todo a los que después tenemos que educar y luchar contra los modelos que nos invaden en nuestra sociedad.
Publicar un comentario