Aquello de que el hombre es el único animal que tropieza dos veces en la misma piedra debe tener algo de cierto, porque tras el fracaso de escolarizar obligatoriamente hasta los dieciséis años, ahora empiezan a sonar campanas de alargarlo hasta los dieciocho. Como no podía ser de otra forma ya hay opiniones de todo tipo al respecto, desde los que ven acertada la propuesta hasta los que no entendemos si se trata de una broma de mal gusto o si lo que realmente se propone es ampliar el bachillerato a tres años. Claro que el bachillerato no puede ser obligatorio (¿o si?) y las mismas utopías que fundamentaron en su día la L.O.G.S.E., id est, la buena disposición de todos los alumnos a estudiar y la profesionalidad de los profesores capaces de enseñar hasta al menos motivado parece que vuelven a florecer. ¡Que venga Sócrates y lo vea!
4 comentarios:
Estic pensant en alguns alumnes que als 12 anys ja inicien una carrera d'absentisme, inadaptació al sistema escolar, actuació disruptiva a l'aula, incapacitat per a funcionar amb programes específics (PDC, PACG, PQPI). Alumnes que amb 14 anys acumulen un retard que els fa gairebé impossible seguir una hora de classe (què no serà sis al dia!).
Aquests alumnes fixen la meta en els 16 anys per a "fugir" de les aules. És cert que la crisi econòmica ha accentuat, en molts casos, la idea de l'escola com a "aparcament de fills" (si no estan allí, on els deixem?) i que ja no són tants els que als 16 anys deixen les aules. Van fent curs i repetició, curs i repetició (com es diu ací) i arriben al moment en què han de deixar, per edat, el sistema.
I ara es llança el globus sonda de què el límit obligatori són els 18 anys. Si els problemes d'autoritat del professorat i de disciplina de l'alumnat no s'arreglen, la situació pot ser encara pitjor.
Crec que no es pot obligar algú a fer quelcom que no vol o per a la qual cosa no està capacitat o predisposat. És, d'entrada, una decisió equivocada. En els temps en què molts pares i mares han llançat la tovallola en l'educació del seu fill a la llar, traslladar aquesta educació, i la motivació, i l'ensenyament, i la preocupació, i la cura, i el seguiment de l'absentisme (es prolongarà ara aquest seguiment als 18 anys?), i la lluita diària, i, en definitiva, el treball amb la seua personalitat a l'escola és una responsabilitat massa gran.
Ja som coneguts sota el nom de generació Nini, ni estudia ni treballa. Hi ha més de mig milió d'adolescents de 16 anys que no fa res durant tot el dia. En efecte, tancar a adolescents desmotivats en les mateixes aules que aquells que lliurement volen estudiar és una solemne idiotada, senzillament, entorpiria l'estudi dels seus comapnys.
Ara bé amb aquesta gent cal fer alguna cosa. Pensar que és problema seu és fàcil però també superficial, vivim en societat i això fa que ens comence a importar una mica. L'estat de benestar, tal com ho coneixem avui, és insostenible economicament... En uns anys els jubilats seran més d'un terç de la població, i tots aquells que només tenir l'edat de treballar se'n anaven a Porcelanosa per a pagar-se el cotxe ja no tenen treball... Aquesta gran massa de joves sense ofici sera el gran lastre de la nostra societat que contribuirà a la dolenta financiació de l'estat de benestar ,per tant, és necessari que aquests joves estiguen formats.
El batxillerat no és el seu lloc però si cal tornar a potenciar la formació professional com en altres països de la Unió Europea. Malgrat tot això, l'obligarietat educativa no és pas la solució.
¿Y qué tal si se replantean el sistema educativo los que lo "elaboran" y, por una vez en su vida bajan a las aulas, o se dignan en preguntar a los que estamos trabajando con los muchachos todos los días lo que sería recomendable y lo que es inconveniente?
¿Alguien piensa en algún momento en aquellos alumnos que quieren hacer algo provechoso con sus vidas, esto es, ser catedrático de física cuántica, o economista, o panadero, o puericultor, o electricista, o músico, etc., etc., porque les gusta y creen que serían verdaderamente buenos en aquello que han elegido?
¿Quién puede pensar que separar a los alumnos a una edad de 14 años para que puedan seguir su formación en centros de formación profesional para profesiones manuales, intelectuales o artísticas, es perjudicial para su desarrollo "socionoséqué"?
A todo el mundo le fastidia tener que hacer algo que no quiere, y parece que ésa es la tónica hoy en día: ¡Haga usted algo que no quiere, y verá como su vida se transforma en un infierno, no sólo para usted, no, sino también para aquellos que le rodean!
Que quieren que estén hasta los dieciocho años con nosotros, pues bueno; nadie nos preguntará, a algunos padres les encantará, y, tened por seguro, que alguien se colgará las medallas y ante nuestras protestas, saldrá eso de que "estamos quemados, es que tenemos muchas vacaciones y nos gusta trabajar poco".
En fin. Es la vida. ¡Ah! Y Sócrates para ver y escuchar tonterías como ésta, mejor se queda en casa con su vinito, sus plivas, su pedazo de feta y sus amigos. Ojos que no ven, corazón que se cabrea.
És una absurditat!! Haurien de tornar a l'obligatorietat fins als 14 anys, o adoptar el sistema alemany de distribuir als alumnes per centres en funció de la seua capacitat. Almenys els absentistes i disruptius no molestarien als que volen estudiar de veres!!
Publicar un comentario