Després de trenta mesos i més de tres-centes entrades, el "racó de clàssiques" tanca.
Un poc farta de que les paraules es buiden de sentit, he decidit donar per finalitzada aquesta "aventura virtual". M´he adonat que, com passa en la majoria de les paraules que ens envolten, el racò ha deixat de ser el que era: ja no és un racó (al voltant de quaranta visites al dia), no és de clàssiques (escric sobre tot el que m´interessa, no necessàriament de caire "clàssic") i no vull que es torne un blog "personal" o diari.
La convocatòria de càtedres ha estat una de les darreres coses que m´ha fet prendre aquesta decisió: per a accedir a aquesta categoria laboral ja no hi ha oposicions de veres, ni tan sols un treball específic per a optar a elles. Sols un concurs de mèrits, on el més important és ser vell: quants més anys treballats, més possibilitats (com si no fóra veritat que quan més temps treballant, més "burros" som); també es conten les hores de cursos, jornades i demés activitats de "formació". Per sort jo en tinc més dels que fan falta, però també alguns que no utilitzaré perquè són més virtuals que reals. I per acabar es valoren els estudis de màsters, altres titulacions acadèmiques i les publicacions. Qui ha tingut temps d´estudiar mentres es dedicava a l´ensenyament, o és superdotat, o no té obligacions familiars o té molts diners (o les tres coses). Jo no ho he pogut fer.
Respecte a les publicacions: en paper escrit en tinc ben poques i totes les fetes per internet com si no existiren (caldrà ficar-se a escriure encara que el que es publique siga de qualitat més que discutible).
En fi: que tanque i abans he de donar les gràcies.
Gràcies a les companyes que van assistir al naixement d´aquest blog: Ana, Consuelo i Esther.
Gràcies als que han col.laborat perquè es fera gran: Jose, David, Carmen, Paco, Ana (magistra).
Gràcies als que heu deixat els vostres comentaris: Josico, Mª Jesús, Toni, Pilar, Ignasi, David, Charo, Miguel Ángel, Ava, Alberto, Luís...
I per últim gràcies als que vos disgusta aquest adéu. A mi també em dol, però és hora d´abandonar la nau.
Altres blogs segueixen navegant sota el meu timó: Discipuli Minervae , amb el treball dels alumnes de fonaments lèxics; i Filoctetes and company , dels alumnes de referents clàssics.
Estic segura que nous horitzons s´obriran per seguir explicant la nostra travessia per aquest mar que és la vida i que hi ha molts altres blogs més interessants per "navegar" per la xarxa.
D´ací deu dies, desconnexió total: ADÉU.
15 comentarios:
¿¿¿Adéu??? ¿Qué haremos sin este rinconcito? No puedo creerlo, la red no va a ser lo mismo. ¿Qué tal si le das unas vacaciones temporales? Eso de despedirse del todo es muy duro. Espero que no sea una decisión irreversible.
No vaig a felicitar-te per tancar el blog, però sí per haver-lo creat i mantingut...
Salutacions.
Estás muy equivocada al pensar que no aportas nada a las clásicas. A mí como a muchos compañeros nos gusta pasarnos por tu rinconcito y al menos yo, gracias a ti, sé que hay vida cultural en Vila-Real y en otros lugares de Castellón.Por otra parte entiendo tu reflexión sobre el acceso a catedras respecto a la injusticia que supone el que no se reconozca el trabajo que hacemos en la red que redunda en el beneficio de nuestros alumnos y sí se reconozcan como méritos doctorados o publicaciones hechas las más de las veces por el prurito de ver aumentado el curriculum personal.
Solo puedo desear que te lo replantees o, como dice Ana,que sean unas vacaciones temporales.
Gracias a todos. Vuestras palabras son muy amables.
Voy a lanzar una de mis exclamaciones favoritas que me parece adecuada, no me suprimas el comentario, por favor, si quieres suprime la frase:
¡No me jodas!
Primero he pensado que era el frío el que me hacía ver cosas que no podían ser ciertas, pero tengo calefacción; después he pensado que, como me he pasado la tarde con Valle-Inclán, estaba repentizando alguno de sus comentarios esperpénticos, pero la literatura me gusta y no me hace ver visiones; y ahora pienso que, como estoy leyendo un libro de Forsyth que trata de un secuestro, estoy con el síndrome de Estocolmo.
No me lo puedo creer. De verdad que lo siento. No lo entiendo.
No sé...
Jo, ja t'ho he dit, ho senc, se que et dol pero respete la decició, el que sí et puc dir, es que persones com tu fan que persones com jo ens animem a fer coses...
Buenos días Merche:
Cuando he leído lo por tí escrito, me ha subido por el estomago la tristeza que me causa tu decisión.
Eres sabedora que gracias a Racó de Clàssiques me has instruido y enseñado temas desconocidos para mí.
Continuaré entrando para releer lo que has querido y sabido transmitirnos, tus alegrias, tristezas, sinsabores.
Todo mi reconocimiento, y espero y deseo que sólo sea un paréntesis y no nos dejes por mucho tiempo huérfanos de tus conocimientos.
De momento GRACIAS y hasta pronto.
Un saludo muy, pero que muy afectuoso.
No tinc paraules!!
Espere que acabes tornant com el meu estimat programa "1,2,3..." (a bloggear otra vez!! jeje).
Querida amiga. Me llena de tristeza saber tu decisión. Tu ventana cerrada deja sin aire fresco de cultura, de lo clásico, de la educación para todos los que nos acercabamos a ella a mirar, a aprender, a respirar, a disfrutar. Creo que es tu decisión, que conociéndote un poco habrás meditado mucho y por lo tanto quiero compartirla contigo. La tristeza es por ti, pero también por la libertad de expresión que se ve mermada en un medio (el educativo) donde debemos (me considero educador como tú) defender, educar y proponer como cauce para la resolución de conflictos, para el crecimiento personal y el enriquecimiento mutuo. Un artículo, una propuesta, una denuncia, una información... si están basadas en la verdad, en la honestidad personal, en el interés del bien común... nunca pueden ofender o ser causa de la persecución o la crítica despiada y sin fundamento. Lo siento por lo que supone de perdida en la comunidad educativa de nuestro pueblo, en la actividad cultural, en la propuesta diferente de entender la vida social de nuestra ciudad, en la presentación de jóvenes creativos, ilusionados y atrevidos, en la defensa de la justicia... Lo siento de verdad.
Quizá haya más ventanas, donde se comience de cero, donde el aire salga con la misma frescura y con menos temor, donde puedas seguir proponiendo valores, educación, creatividad, cultura y actividad social vertebradora de una sociedad diferente. Cuentas con mi ayuda y la otros muchos que he leído en los comentarios anteriores.
Tu rincón, tu ventana como a mi me gusta llamarla, era también un 'raco de critiques' (no sé si se escribe así), me gustaba por ello y te animo a buscar otra ventana u otro rincón para seguir haciéndolas.
Hasta luego.
Supose, Merche, que una decisió així, tan radical, ha d'estar ben meditada. A la fi, si amb aquests espais que anomenem "blogs" no aconseguim el que voldríem, no ens "realitzem" o ens porten més maldecaps que alegries, tal vegada siga millor deixar-los... o, tal vegada, el que abans he dit siga una sensació que nosaltres experimentem, però que els lectors no viuen així.
Als lectors no ens importa que el nom no es corresponga amb el contingut (o sé que es correspon?), ni les visites que tinga i no ens importaria que fóra un "blog personal".
D'altra banda, si haguérem de tancar els blogs per la nul·la valoració que es fa en el concurs de càtedres... estaríem bons!
Sí, tens raó, es valora més una publicació de 15 fulles que tot el que una persona haja pogut escriure en el seu blog. Alguns blogs transcrits a paper constituirien autèntics llibrots..però.
Em diràs agosserat, però em permet oferir-te dues cites de Marc Aureli. Sé que les llegiràs amb atenció i sabràs entendre què et vull dir amb elles:
1. Considera de tant en tant la rapidesa amb què passa i desapareix allò que existeix i neix. La substància és com un riu que flueix sense parar. La seva activitat canvia constantment i les causes es modifiquen de mil maneres. Gairebé res no és estable. I ben a prop hi ha l'abisme infinit del passat i del futur, on tot desapareix. Així, doncs, com no és insensat el qui en aquestes circumstàncies s'enorgulleix, es desespera i es lamenta, com si el turment que l'ha afligit hagués tingut una durada apreciable i fins i tot considerable?
2. Des d'un cert punt de vista, l'home és l'ésser més proper a nosaltres, motiu pel qual li hem de fer el bé i l'hem de suportar. Això no obstant, en la mesura que alguns humans em són un obstacle per a l'acompliment dels meus deures, aleshores l'home esdevé per a mi una cosa indiferent, no menys que el sol, el vent o una fera. Fins i tot, la meua activitat podria veure's obstaculitzada per algun d'aquests individus. Amb tot, no constitueixen un entrebanc per a la meua empenta i la meua ferma decisió gràcies a la capacitat de seleccionar i d'adaptar-me a les circumstàncies.
Supose que alea iacta est, però... la marxa enrera per a la desconnexió es pot tallar.
Només t'ho has de proposar. Hi ha moltes alternatives:
- seguir com estaves
- canviar, si et desagrada, la línia del blog
- prende't un descans.
En fi, moltes abans de tancar.
Si continues, seguirem llegim; si tanques, ha estat un plaer!
Benvolguda Merche: Espero que el teu comiat sigui només temporal... Trobarem a faltar les teves valuoses aportacions!
Gràcies i fins aviat!
Lamentem que no tingues ànims per a continuar amb el Blog.
Esperem que tornes, si no amb aquest blog, amb algun altre projecte que fiques en marxa en aquest món virtual.
Un abraç.
Merche! :(
La veritat és que no seré una col.laboradora habitual en aquest blog, ni faré comentaris molt a sovint, peró el que sé en que m'agradava visitar-lo més de una vegada, sobretot ara que no ens veïem tant, era com una manera de fer-me sentir a prop de les classes com durant aquestos darrers dos anys ... peró en fí moltes gràcies per cada entrada, per cada paraula i per cada sentit que li donaves a cadascuna.
Que sapigues que de una manera o un altra seguirem comunicades via virtual jeje.
Un beset molt molt fort!
Publicar un comentario