MOSSÉN ALBA

Avui a les dotze s´ha celebrat el funeral per Mossèn Alba a l´Esglèsia Arxiprestal Sant Jaume de Vila-real. No he pogut assistir perquè estava treballant i no he demanat permís per anar-hi. Em va semblar una descortesia per part dels que van decidir l´hora, el fer-ho en un moment tant inoportú per a qualsevol treballador, fins i tot per als que gaudim d´un horari intensiu com és el meu cas.

Supose que malgrat l´hora haurà estat un acte molt solemne i concorregut. Molts dels que el coneixíem des que va arribar a Vila-real fa més de trenta anys, són persones ja jubilades que l´hauran pogut acompanyar en l’acomiadament.

Jo vaig intentar despedir-me d´ell fa hui dues setmanes. Quan va caure malalt a finals d´estiu no em vaig assabentar, encara que a les festes del Rosari vaig notar la seua absència. Ell era molt fidel en eixes dades de l´any i si no el trobaves a la processó, el veies al Certamen Literari o en les xerrades que s´organitzen i de les que es va encarregar l´any anterior.

Quan va ser nomenat arxipreste de l´Esglèsia Major de Vila-real jo estava en plena adolescència i recorde que les primeres vegades que els vaig vore predicar patia perquè quasi no se´l veia darrere de l’ambó. Al costat del seu predecessor era molt xicotet i semblava que havia de possar-se de puntilletes.

Mossèn Alba va ser estimat i respectat des que va arribar al nostre poble, on es va integrar tant que era un vila-realenc més. Ell ho sabia i quan darrerament se li preguntava perquè no se´n havia tornat després de jubilar-se a terres catalanes d´on era originari, deia que ací estava més tranquil que a cap altre lloc. Que si quan anava pel carrer arribava a caure, tothom que el vera l´ajudaria perquè sabria que era Mossèn Alba i no sols un vell que havia entropessat caminant.

De fet caminava molt, el podies trobar en qualsevol carrer del poble. L´operació de “cadera” que va haver de passar fa uns anys no el va atemorir, tot el contrari: li donà ànims per no deixar que el seu cos s’atrofiés.

Els darrers temps es mostrava envellit però enèrgic com sempre. Les seues paraules eren dolces però fermes. Sempre es mostrava assertiu però crític. Preguntava, s’interessava per saber com es anava la vida i sempre m´acabava dient: “està bé això”. Acompanyava les paraules amb una mirada directa i somrient i amb una encaixada de mans que transmetien molta energia.

Fins i tot fa dues setmanes quan vaig anar a vore´l per despedir-me d´ell i en plena malaltia terminal, em va agafar fort de les mans com solia fer-ho sempre que ens veiem. Estava molt malet i quasi no podia parlar. Li va costar de reconèixer-me però ho va fer i estic segura que va entendre que havia anat a dir-li adéu.

Ell sabia que estava en les seus darrers dies i amb la serenitat que el caracteritzava havia deixat dit com volia que fora el seu acomiadament.

Mossén Joan Baptista Alba Berenguer ha estat un home savi i un home de Déu. Un retor dels que ja no es troben fàcilment. Va ser més modern que molts dels que ara estan al front de la nostra església. Una persona que va saber estar en el món sense necessitat de protagonisme, amb una clara vocació sacerdotal i amb un esperit de pau i sinceritat que no oblidarem. Requiescat in pace pater Alba.